És l’ús particular lingüístic, pot ser un
element diferenciador en els casos en què l’autor haguí volgut prioritzar la
funció estètica o lúdica del llenguatge, però no ho serà en molts textos en què
l’autor ha pretés imitar altres registres lingüístics amb el propòsit de fer
l’acció o els personatges més versemblants. En molts casos, la distinció és
dificultosa i resulta que el llenguatge dels textos no-literaris pot ser més
retòric que el dels textos literaris.(Bordons, G.(1994). Visió sincrònica
sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la Llengua i la
Literatura, 1. 27-36.)
La percepció de les figures retòriques com
a recursos d’expressivitat i elaboració estètica. Aquestes figures, i d’una
manera destacada la metàfora i la ironia, el seu principal àmbit d’aplicació ha
estat l’anàlisi dels textos literaris. Sobretot així ha estat fet des d’una
concepció de l’estil literari com a distanciament respecte al llenguatge
ordinari i fins i tot, de vegades, com a transgressió de les pautes
idiomàtiques habituals. (Salvador, V. (2003). Pragmàtica i
estilística, Revista de sociolingüística, 4)
Jenifer Zafrilla Cervera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada