PARATEXTOS

La funció que compleix és la de secundar, aplicar divisions (com en el cas dels títols) afegir informació addicional (subtítols), bolcar informació sobre el text que s'ha desenvolupat (Pròleg, Prefaci, Epíleg) o simplement per a senyalització i indicacions (Índex)

D'aquesta manera, trobem que el paratext no només ajuda i secunda al text principal, sinó que també li dóna un entorn, facilita la lectura, ajuda a emmarcar els diferents conceptes que han sigut abocats, i afegeix facilitats per a la correcta interpretació, a més d'agilitar aquesta tasca, sense modificar l'essència del mateix.

(Mastermagazine.info)

Els paratextos són les imatges o altres textos que envolten un text central. Ja siga una notícia o un conte, podem obtenir informació o anticipar-nos a la mateixa, sense necessitat de llegir tota la nota del diari o el conte. Aquests elements que envolten el text, ja sigan fotografies, il·lustracions, títols, requadres, frases destacades, s'anomenen paratext, perquè són tot allò que acompanya el text per enriquir-lo.

A través dels paratextos podem observar ràpidament si ens interessa o no un llibre o una nota periodística. Hi ha paratextos gràfics i paratextos verbals.

(Aula365.com)


Mayte Garrido Vargas

INTERTEXT LITERARI

En tot el procés de formació en l'aprenentatge de dominis receptors i d'habilitats de lectura, té especial rellevància la correlació de les competències literària i lectora juntament amb l'intertext del lector. Aquest últim és un component bàsic de la competència literària: l'intertext personal es recolza, en part, en els coneixements lingüístics del receptor i es compon, per acumulació integradora, de sabers discursius, pragmàtics i metaliteraris i d'estratègies receptores.

La formació del intertext del lector es presenta com un nou objectiu per a l'educació cultural, literària i comunicativa (Mendoza, 1996). Aquest intertext participa en la construcció de la competència literària perquè a través d'ell es gestionen els sabers actius que habiliten la competència lectora per establir relacions i reconeixements entre el concret d'una producció i els trets genèrics o particulars que comparteix amb altres obres. El intertext s'ha definit com la percepció pel lector de relacions entre una obra i altres que l'han precedit o seguit (Riffaterre, 1980); actua com a mediador entre la competència literària i les estratègies de lectura i intervé en la integració i contextualització pragmàtica dels reconeixements, les evocacions, les referències i les associacions que un text concret és capaç de suscitar en el lector.

M. Otten (1987: 346-347) considera el text del lector com el factor que integra codis culturals extensos (símbols, figures i relats mitològics, clixés literaris, al·lusions literàries, topoi i altres llocs comuns als quals tota cultura recorre, sempre mitjançant l'al·lusió), coneixement de bases i de programes narratius propis dels gèneres literaris clàssics i dels subgèneres populars i les variants actuals: varietat d'estructures textuals abstractes, que permeten reconèixer i comprendre, potser intuïtivament, que s'ha exposat en els textos ; i domini de diverses lògiques disposades per llegir diversitat de textos. El text més interessant pot resultar incomprensible, anodí o de limitat interès, no a causa de les seves pròpies qualitats, sinó a causa de la capacitat del lector per identificar el seu contingut i els seus valors estètics.

El intertext del lector és l'essencial conjunt de sabers, estratègies i de recursos lingüístic-culturals que s'activen a través de la recepció literària per establir associacions de caràcter metaliterari i intertextual i que permeten la construcció de (nous) coneixements significatius de caràcter lingüístic i literari que s'integren en el marc de la competència literària. Al seu torn, l'intertext del lector potencia l'activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d'actituds positives cap a diverses manifestacions artístic-literàries de signe cultural.

(Mendoza Fillola A. Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria)

Mayte Garrido Vargas

ÀLBUM IL.LUSTRAT

L’àlbum il·lustrat és un dels gèneres de literatura infantil d’avui en dia que, per les seues característiques intrínseques, s’adapta més al gust dels primers lectors. La interacció del text i de la il·lustració en un àlbum il·lustrat amb una finalitat narrativa provoca una motivació lectora en els nens, prou important, per a pensar a poder-se emprar sistemàticament com a recurs pedagògic a l’escola. El treball de l’animació i de la comprensió lectores es pot beneficiar de les propietats pedagògiques i estètiques de l’àlbum il·lustrat, originades per la convivència dels dos codis narratius i pel seu format.(Olivé Vernet, M. D. (2012). L'àlbum il· lustrat com a eina educativa per al desenvolupament lector i emocional dels lectors novells. Màster de recerca en didàctica de la llengua i la literatura)

Jenifer Zafrilla Cervera.

ANIMACIÓ LECTORA

L'animació a la lectura és una interessant projecció formativa de la motivació, encara que la motivació és només un recurs d'incitació a l'acte personal de lectura que pretén conduir al gaudi que reporta la lectura. Els possibles fracassos de l'activitat d'animació potser seran causats per no haver format el lector per al seu autònom enfrontament posterior amb altres textos o amb tot tipus de textos. Ha de ser advertit que, a pesar de les limitacions que suposa llegir com a sinònim de descodificar o com a activitat per a l'aplicació de recursos d'animació a la lectura, aquest tipus de lectures són aportacions inicials per a arribar a establir una fecunda activitat de formació de la CL. (Mendoza Fillola, A. (2010). Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria.23/03/2015, de biblioteca virtual Miguel de Cervantes.)

Jenifer Zafrilla Cervera.

FIGURES RETÒRIQUES

És l’ús particular lingüístic, pot ser un element diferenciador en els casos en què l’autor haguí volgut prioritzar la funció estètica o lúdica del llenguatge, però no ho serà en molts textos en què l’autor ha pretés imitar altres registres lingüístics amb el propòsit de fer l’acció o els personatges més versemblants. En molts casos, la distinció és dificultosa i resulta que el llenguatge dels textos no-literaris pot ser més retòric que el dels textos literaris.(Bordons, G.(1994). Visió sincrònica sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la Llengua i la Literatura, 1. 27-36.)

La percepció de les figures retòriques com a recursos d’expressivitat i elaboració estètica. Aquestes figures, i d’una manera destacada la metàfora i la ironia, el seu principal àmbit d’aplicació ha estat l’anàlisi dels textos literaris. Sobretot així ha estat fet des d’una concepció de l’estil literari com a distanciament respecte al llenguatge ordinari i fins i tot, de vegades, com a transgressió de les pautes idiomàtiques habituals. (Salvador, V. (2003). Pragmàtica i estilística, Revista de sociolingüística, 4)

Jenifer Zafrilla Cervera.

CÀNON LITERARI

És una classificació de conjunts d’obres com la caracterització de certes pautes d’escriptura, de vehiculació editorial i de lectura, que responen a una concepció massiva de la literatura. Un cànon  estableix les pròpies convencions. No importa gaire si la convenció es remunta només al segle XVI o al segle que siga és una qüestió històrica: d’història de la cultura.

El cànon de literarietat ha estat establert, al llarg dels segles, en funció de paràmetres com són l’opinió sobre la qualitat estètica, l’originalitat –herència de la mitologia romàntica– o certs inconfessos elitismes de classe, tant se val. Així, s’han situat extramurs de la literatura determinades manifestacions massa populars –sovint orals o difoses per impremta expeditiva, o massa obedients a pautes subgenèriques mecànicament repetides per facilitar-se envers el públic i el circuit comercial. És el vast terreny de la “paraliteratura” (entesa com a denominació neutralitzadora de les connotacions negatives que s’associen amb la literatura subcultural o de massa), que tan interessants treballs ha suscitat en les darreres dècades. ( Salvador,V. (1994). Els límits del discurs literari. Articles de didàctica de la Llengua i la Literatura,1.15-26.)

Jenifer Zafrilla Cervera 

COMPETÈNCIA LECTORA

La competència lectora és un component de la competència literària, però, al seu torn, eaquesta es desenvolupa en gran manera en funció de les habilitats lecto-receptores de l'individu i de les seues aplicacions en múltiples casos de recepció. La competència lectora és la clau que obri l'accés a la interacció entre el text i el lector, però també al gaudi estètic. S'usa com a ferramenta per a establir relacions i reconeixements entre el concret d'una producció i els trets genèrics o particulars que comparteix amb altres obres. La competència lectora fa que l'activitat lectora pose en acció els diversos sabers (lingüístics, metalingüístics, enciclopèdics, esteticoculturals, pragmàtics, vivencials... i un llarg etc.) que el lector ha integrat en la seua Competència Literària. (Mendoza Fillola, A. (2010). Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria.23/03/2015, de biblioteca virtual Miguel de Cervantes.)

Jenifer Zafrilla Cervera.

COMPETÈNCIA LITERARIA

És la capacitat per a produir i interpretar textos literaris. Es presenta com una suma de sabers de diversa índole, necessaris per a la recepció i per a la producció d'obres literàries. La formació està vinculada molt estretament amb la lectura, perquè llegir (el que vol dir comprendre, interpretar i valorar el missatge en si mateix) és l'activitat de base que fa germinar la competència literària. La valoració és l'activitat més complexa que realitza la competència literària perquè la valoració requereix necessàriament comprendre, integrar i interpretar els components del discurs literari.

Tres nivells de competència literària (Mendoza, 1988:32). Un primari, inicial. En aquest nivell, el lector dotat d'una competència bàsica és capaç de captar globalment la naturalesa literària d'un text, basant-se en intuïcions i contrastos amb altres tipus d'usos, encara que no li siga possible determinar justificadament les raons de tal especificitat. Un segon nivell. El lector amb competència literària basada en l'aprenentatge, podrà explicitar les seues raons sobre la caracterització i valoració literària d'un text. I un tercer nivell, els nivells anteriors es complementen amb les aportacions de l'experiència lectora.L'objectiu de la formació de la Competència Literària és formar lectors que autònomament estiguen preparats per a gaudir dels textos i per a arribar a establir valoracions i interpretacions. Un segon objectiu seria capacitar al lector perquè establisca les pertinents relacions entre el text i la intenció de l'autor.

La competència literària integra distints tipus de sabers: Els referits al saber cultural-enciclopèdic, els sabers referits a les modalitats del discurs (programes discursius, gèneres, peculiaritats textuals literàries...) junt amb una mostra d'estructures textuals; i els sabers estratègics (des de l'activació de diverses lògiques (de la fantàstica, del versemblant, del fictici, del real...) que són necessàries per a llegir diferents tipus de textos fins als específics de descodificació i els més complexos d'interacció i cooperació receptora).(Mendoza Fillola, A. (2010). Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria.23/03/2015, de biblioteca virtual Miguel de Cervantes.)

Jenifer Zafrilla Cervera.

GÈNERES DISCURSIUS

A diferència del llenguatge social que fa referència a un determinat estrat de la societat, el gènere discursiu se centra més en pràctiques socials determinades, "situacions típiques de comunicació verbal", on es dóna l'existència de clars marcadors superficials.

 Per exemple, ens estaríem referint a gèneres quotidians de salutació, comiat  i felicitació; o conversacions de saló sobre temes quotidians, socials; o gèneres de conversació en la taula; o conversacions íntimes entre amics.

 Bajtín veu reflectida l'heterogeneïtat de la praxi humana en l'heterogeneïtat dels gèneres discursius. "un gènere discursiu no és una forma de llenguatge, sinó una forma típica (un tipus) d'enunciat; com a tal, el gènere també inclou una determinada classe típica d'expressió que li és inherent. En el gènere la paraula adquireix una expressió particular típica. Els gèneres corresponen a situacions típiques de comunicació verbal, a temes típics conseqüentment, també a contactes particulars entre el significat de les paraules i la realitat concreta real davall determinades circumstàncies típiques.

És important destacar que Bajtín diferència els gèneres discursius en primaris o simples i en secundaris o complexos. Els gèneres discursius primaris tendeixen a una comunicació immediata i perible: ací entrarien gèneres com la salutació, el diàleg, la queixa, l'alabança, etc. En canvi, els gèneres secundaris tendeixen a una comunicació de caràcter mediat englobant als gèneres primaris; així, dins d'una novel·la trobem el gènere epistolar, el dialògic, etc.

Todorov, T., " Jakobson y Bajtin", La experiencia totalitaria, 2010, pp. 115-150.

CONTE

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tan de caràcter fictici com real. El conte en tant que gènere (o subgènere) literari té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral.

El conte pot presentar diferents formes:

Els contes tradicionals venen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i ensenyar una lliçó moral. També se’ls coneix com a contes de fades o conte popular. Els contes populars es caracteritzen per l’ús d’un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d’encapçalament i d’acabament: Hi havia una vegada..., temps era temps...,I van ser feliços i van menjar anissos, catacric-catacrac,conte acabat... etc.

El conte literari, en canvi, es distingeix d’altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l’extensió (s’acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d’un sol cop, tot i que els límits no són exactes).

http://ca.wikipedia.org/wiki/Conte

Iván Vilar García 

INTERTEXTUALITAT

La intertextualitat és la relació que un text manté amb altres textos, ja sigan contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb què es vincula explícita un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

«El text literari s'insereix en el conjunt dels textos: una escriptura és rèplica (funció o negació) d'un altre (d'altres) text (s). Per la seva manera d'escriure llegint el corpus literari anterior o sincrònic, l'autor viu en la història i la societat s'escriu en el text »(J. Kristeva, Semiotiké. 1969: 235)

La intertextualitat és la relació que un text (oral o escrit) manté amb altres textos (orals o escrits), ja sigan contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb què es vincula explícitament o implícitament un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

(Bajtín, M. (1979). Estètica de la creació verbal. Mèxic: Segle XXI, 1979. - cvc.cervantes.es)

El terme intertextualitat és recent i d'ús freqüent en la crítica literària. S'han proposat nombroses definicions, però algunes d'elles anul·len la funcionalitat del terme en incloure dins del intertextual la multiplicitat de contextos que formen el camp semàntic de qualsevol paraula. Per als efectes d'aquesta introducció a l'apreciació literària anem a considerar el intertextual com la relació dialògica entre dos o més textos que produeix un efecte en la manera com podem llegir un text concret. És a dir, la intertextualitat és una relació explícita o implícita en l'interior d'un text a un altre text amb el qual l'autor (a) dialoga. L'enfocament central de la intertextualitat és el diàleg.

(Gómez-Martínez - ensayistas.org)

  

Mayte Garrido Vargas

COMPETÈNCIA MEDIÀTICA

La necessitat de plantejar la conceptualització de la competència mediàtica condueix a una perspectiva més àmplia en la que convergeixen aspectes vinculats a la competència audiovisual i a la competència digital. Ambdós constitueixen el marc de referència de «El tractament de la informació i competència digital», competència bàsica del currículum vigent al nostre país. A pesar de les experiències que s'estan duent a terme tant en comunicació audiovisual com digital, encara són poques les temptatives per a definir, de manera precisa, els coneixements, habilitats i actituds necessaris per a considerar-se competent en sengles àmbits, ineludibles a l'hora de dur a terme els processos d'ensenyança-aprenentatge.

Pérez,M.A i  Delgado A. (2012) De la competencia digital y audiovisual a la competencia mediática: dimensiones e indicadores.(Comunicar, nº 39 v. XX, 2012, Revista Científica de Educomunicación; ISSN: 1134-3478; páginas 25-34)

Iván Vilar García

LLIBRE

Un llibre és un conjunt de fulls de paper o algun material semblant que, en estar enquadernades, formen un volum.

D'acord a la UNESCO, un llibre ha de tenir 50 o més fulles. En el cas contrari, és considerat un fulletó. Cal destacar, de tota manera, que hi ha els llibres digitals (els e-books, que no tenen fulles sinó que són arxius per llegir en un ordinador o en algun dispositiu electrònic específic) i els audiollibres (el registre d'algú llegint, de manera tal que el llibre sigui accessible per als no vidents, per exemple).

(Definicion.es)

Un llibre és una obra (que pot ser manuscrita, impresa o pintada) disposada en fulls de paper enquadernats i protegides per una coberta. Es diu el llibre a una obra que tracta sobre qualsevol tema i fins i tot que no conté paraules, sinó només imatges.

Sovint un llibre està compost d'una coberta que protegeix les fulles, un llom que reuneix l'enquadernació, anteportada, portada i contraportada, cos de l'obra constituït per fulles, pròleg o introducció, índex, capítols i altres elements complementaris.

Un llibre pot ser científic, literari o lingüístic, de viatge, biogràfic, de text o estudi, de referència o consulta com un diccionari, i moltes altres variants.

(Definicionabc.com)

Mayte Garrido Vargas

TEXT

La paraula text descriu a un conjunt d'enunciats que permet donar un missatge coherent i ordenat, ja siga de manera escrita o mitjançant la paraula. Es tracta d'una estructura composta per signes i una escriptura determinada que dóna espai a una unitat amb sentit.

Cada text té una certa finalitat comunicativa: per mitjà dels seus signes busca transmetre un cert missatge que adquireix sentit d'acord a cada context. L'extensió del text és molt variable, des d'unes poques paraules fins a milions d'elles. De fet, un text és virtualment infinit.

Entre les característiques d'un text, es troben la coherència (les diferents postures i informacions que exposa han d'ajudar a formar una idea general), la cohesió (totes les seqüències de significat han d'estar relacionades entre si) i l'adequació (ha d'estar en condicions d'arribar al seu lector ideal).

(Recursos.cnice.mec.es/lengua/profesores/eso2/t1/teoria_5.htm)

Mayte Garrido Vargas